M’estimo molt

Tinc trenta mil escames,
jocs d’infants repressius i llibertins.
Foscos passadissos,
corredors intrínsecs, esperits.

Tu dius que és normal, però no et puc creure.

Tinc galeries esbotzades,
humits passatges, llefiscosos.
Recargolats pensaments abstractes,
actius i reals, o així ho semblen.

Tu em dius que és normal i jo et vull creure.

Tinc, d’altra banda, sentiments bonics,
dolces imatges i bones olors.
Llàgrimes de felicitat,
incomprensibles.

Tu em dius que això és normal i crec que et crec.

M’estimo molt,
però no m’acabo d’entendre.
Sovint t’entenc millor a tu
que no pas a mi mateix.

Però, de fet, no em passa res…

I a qui sí?