Peter lluitant a la roca de la calavera

Li lligaves les mans al darrere
amb una corda de piano.
Li desbotonaves la brusa,
li treies les faldilles,
li abaixaves les calces,
la besaves…

¿Per què hi penses tant?

Menges, camines, dorms
amb el seu retrat,
el mocador corinti sota el coixí,
la colònia.
Penses l’obscenitat dels diumenges
a casa. La somnies,
teva,
que et somriu constantment.

Tornar-la a veure,
Tornar-la a besar,
encara que et costés la vida.

La recordes ballant
tota nua, davant teu,
només per a tu.
No hi ha ningú
que balli com ella.
No hi ha remei
per combatre el voltor
que t’esventra la vida.

La trobes tant a faltar…

Ho recordes com si fos ahir:
el cotxe encallat al fang,
la lluna entre el fullam
dels pins i dels avellaners,
l’udol tenebrós de la cabrota…

Va saber que li havia inoculat
el verí fatal des del primer moment:
aquells ulls, aquelles mans, el moviment,
aquells llavis que es desfeien dins la boca…
Es sentia fort i valent. Era jove.
Però no tardà en descobrir que el filtre fatídic
l’atacava victoriosament i invencible.
Malalt, s’abandonà al destí
com un vaixell a la tempesta.