Tinc un blau brut d’abril eixut

Tinc un blau brut d’abril eixut,
la tempesta ha passat i no surt el sol.
Oh, déus doneu-me la pau!

La lluna fosca ha jugat amb el meu amor
i sento que el mal no el puc oblidar,
passen els dies i ell ve sempre amb mi,
no puc odiar allò que més estimo.

El meu cor és gêneros
però tinc l’orgull malferit.
No sé si el podré curar.

Que difícil és perdonar,
que difícil oblidar,
dins meu el cor i l’orgull
m’estan deixant desert.

No m’és possible de no estar despert,
el neguit és més fort que el cansament.
Despert i tant lluny de mi…

Enceto el camí del llit,
d’un llit trist i sol,
ple de neguit, trencat,
ple d’ira i foll.

La lluna és gran i sento
com la meva ànima es fon
i mor a poc a poc,
regalimant suaument sobre el meu cor.