I malgrat tot, la vida!

Quin món més brut, quina tristor,
quanta misèria, quanta por,
quanta cobdícia, quanta mort
surant al mar, surant al mar.

Quin món a mans d'il·luminats,
què car el pa dels humiliats.
Palmira mor agonitzant,
i aquí tothom girant el cap.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!
a cops de colzes s'obre pas
i neixen criatures amb ulls nets
i d'un bosc cremat brota una branca
i el poeta torna a escriure
i el fuster a la seva fusta
i damunt d'alguna barca,
calen xarxes a la mar.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!

Quin món més lleig, quanta buidor,
aquesta dansa de voltors
i el seu macabre ritual
al déu diner ofrenen sang.

Lladres confessos, prepotents,
se'n riuen dels desesperats.
Sicaris de la indignitat,
caminen lliures pels carrers.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!
a cops de colzes s'obre pas
i creixen flors en els deserts
i brolla l'aigua a les fonts seques
i els suïcides s'ho repensen
i l'amor planeja en cercles
desplegant ales immenses,
com gavines de ciutat.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!
a cops de colzes s'obre pas,
i dos infants, entre l'horror,
juguen feliços a futbol
en el seu camp de refugiats.
I ara mateix davant del mar
per sort algú, serenament,
llegeix un llibre.

I malgrat tot, la vida, la vida, la vida!