La nostra classe

"On ha anat la nostra classe?",
escriu l'Adam des de Haifa.
Erosiona tots els somnis
la humitat del temps que passa.
Wojtek viu a Suècia, actua
d'actor porno cada dia.
Ens ha escrit i diu: "Em paguen
per fer el que de franc faria".
Kaska i Piotr, a Ontario,
tenen bones perspectives.
Staszek malviu a Amèrica,
a New York reparteix pizzes.
Pawel a París ho prova.
Goska i Przemek passen gana.
Tenen dues criatures
i ja n'esperen una altra.
Magda és a Madrid, s'hi troba
força bé, i aviat es casa.
A Maciek van disparar-li
quan el pis li registraven.
Kanusz, que era un solitari,
i que enlloc mai no arrelava
ara és metge i salva vides
però el seu germà va penjar-se.
Per negar-se a matar en Michal,
Marek és dins de la gàbia,
i jo escric tots aquests versos,
per a ell i per als altres;
per a Filip, que és científic
a Moscou, de molta fama;
quan vol, pot anar a Polònia
i els ministres el reclamen.
Trobo la classe sencera
a l'exili, al cementiri.
Qui viu té la seva angoixa,
i els morts tenen qui els oblidi.
La vellesa i la fatiga
s'acumulen sense pressa.
Silenciosa com un lladre,
ha fugit la jovenesa.
Nois i noies ja són homes,
ja són dones. La ferida
de la infància cicatritza a
poc a poc, ran de l'abisme.
I tots tenen grans projectes,
que un anhel mai no fa nosa.
Són adults, són com els altres,
però això no vol dir gran cosa.
I a mi no sé pas què em passa,
per què busco en els seus rostres
un esguard de la infantesa,
els jocs d'un temps que s'esborra.
No sé per què encara em giro
quan no hi ha ningú que em crida
per jugar amb mi a la xarranca,
a cavall fort o a les bitlles.
A tothom li creixen branques
diferents, mentre que enfonsa
les arrels allà a l'exili,
al país o bé a la tomba.
Som herbotes o som lliris,
som el que la vida ens marca,
i oblidem que tots som fulles
que van néixer al mateix arbre.