Tu em vols blanca

Bella, cimal, blancor plena de llum,
paraula que s'aixeca entre la ràbia
i agafa amb els seus ulls la intimitat,
la força de ser dona contra el dany.


Tu a mi em vols blanca,
com el nacre i la bromera,
que siga un lliri blanc a penes perfumat.
Tu em vols blanca,
tu que tens morats els llavis
del festí de fruits i mel.
Tu que t'has deixat les carns
al banquet de Dionís.

Però em vols blanca,
com la neu blanca,
tu a mi em vols blanca.
Ni un raig de lluna
m'ha de tocar.

Tu, que en els jardins tan negres de l'Engany,
tot de vermell, tot de vermell
vas córrer a l'Estrall.

Tu em vols blanca,
em vols blanca com l'escuma,
com el nacre, com el lliri i com la sal...
Com un gladiol
de flor blanca.


Fuig cap als boscos,
ves a viure a la muntanya.
Beu de les roques i alimenta't de l'arrel,
l'arrel amarga.
I si el son per fi t'arriba,
dorm en la terra mullada,
fes-te un llit de gebre i fang
i conversa amb els ocells...

quan vinga l'alba,
quan torne el dia
i trobes l'ànima
que en les alcoves
quedà enredada.

Quan les teues carns regressen al teu cos,
ja renovat, viu i enardit
i troben l'esperit.

Tu em vols blanca.
Ho seré sols quan tu sigues
com el nacre, com el lliri i com la sal...
Només així
seré blanca.