Torna sempre

Deambule, l'oïda que em porta
entre paisatges sonors,
escolte el terra com plou.

Cromatisme de tardor.
Tot decau, la força d'aquell dolor,
com cau un tronc,
que lleig l'orgull,
cau la 'rescremor'.

Vies ondulants de l'antiga vila,
amples, estretes,
travesseres, paral·lels.

I nosaltres només veiem foscor,
tanquem els ulls
encara que vullga eixir el sol.

Llençol blanc tacat de sang,
brut de mi mateix,
acceptar la pròpia ombra,
encabir dins meu el que soc capaç de fer.

Que sí, que som humans,
ens arrosseguem com animals.
Desconfiança i mil maneres d'expressar-la.
No, no espere de tu el que no vinga de tu.
No em demanes el que per mi mateix no tinc.

No confondré el que sents i el que soc.
Hi ha una gotera a casa,
isc desarmat, que em xope si vol.

I en això rau la bellesa de vegades,
és on trobem matisos màgics.
En aquesta degradació,
un mosaic de diferents valors,
sendes i marges, cingles i gorges,
fractals de fulles i d'arbres.

Vies ondulants de la pròpia vida,
amples, estretes,
travesseres. La defensa més gran
és l'amor, la defensa front al
propi atac. El més gran, superior,
l'amor, l'amor.
No hi ha comparança, l'amor,
no es justifica l'amor,
això ho cura tot, l'amor,
no hi ha res més, no hi ha res més.
No penses més, no quantifiques, no,
convidaràs el desfici, l'odi, aquell dolor.
Si tu el vols, l'amor.