Tornarem a cantar

Quan ella va tancar els ulls
—novembre del setanta-cinc—
pensaves el final
però dormia.

Caigueren uns dies de plom
i els grisos no eren cap color:
eren les cruels fiblades de la bèstia.

Va ser un dia de concert,
tan clandestí com ho era abans:
censura i policies a l’entrada.

A l’escenari: cantautors!
Rugint com una fera en flor
al ritme desfermat de les guitarres.

Tornarem a cantar
per l’amor i el demà.
I, si cal, retrobem-nos.

La història va seguir sonant
i trenta-tres revolucions
ja no eren suficients per a escoltar-la.

Derrotes com un glop amarg,
silencis que encara fan mal:
micròfons apagats a l’escenari.

I van anar passant els anys
i ens deien que millor callar,
enmig d’un mar salvatge de renúncies.

Sota la cendra: una llavor!
Al roig candent, quan bufa el vent,
han retornat furioses les guitarres.

Tornarem a cantar
per l’amor i el demà
i, si cal, retrobem-nos!