Can 60

Cau el sol de mitja tarda, bufa suau la marinada,
assegut a Can 60 veig la mar com ve i com va.
A la sorra de la platja juguen nens i planten canyes
i al fons una vela blanca que s'endinsa mar enllà.

I respiro aquesta calma que guareix tantes ferides,
si tingués trenta-tres vides sempre tornaria aquí.
Quatre taules, reixes blaves, la façana pura i blanca,
no cal gaire per sentir-se tan a prop del paradís.

I deixo escrit
que si un dia he d'anar-me'n
deixeu lliure una cadira,
si potser amb el sol de cara,
que jo vull quedar-me aquí...

On serà la vela blanca que no torna del viatge?
A saber les meravelles que ha trobat per l'infinit.
Cap pintor té a la paleta els colors d'aquest capvespre,
que preciós aquest incendi de vermells sobre el mar llis.

I davant d'aquest miracle que voldria interminable
dono gràcies a la vida que em regala aquests moments.
Sembla que la lluna intenta afegir-se a aquesta dansa,
no vol perdre's l'espectacle, s'ha girat vent de ponent.