Mans de cel

Són les sis del matí, a veure què ens trobem a urgències
amb el cotxe de camí: com serà el dia de hui?

El que tinc per davant, afrontar-ho amb energia,
però em va afectant, a tot no puc arribar.

No sé si aguantaré,
convisc amb el risc que porte a casa.
No sé si aguantaré,
no vull preocupar la parella i el meu fill.

A la vesprada, em parlen, no puc respondre,
em falten les forces.
Necessite eixir, reposar, també la ment.
No puc, ja no puc més.

La roba hores després no ens protegeix gens,
encara transpira menys. Anar al lavabo no podem.

Amb el segon torn anem a menjar mentre els companys
es queden amb als pacients; una estoneta de descans.

Ulleres i mascaretes
ben marcades, la cara necessita aire.
Ulleres i mascaretes.
Sempre hi ha pressió, però això ho supera tot.

Jornades eternes, material reciclat,
la desprotecció és total.
No he viscut mai res semblant
ni en trenta anys treballant.

Els pacients estan sols, aïllats, atemorits.
Si desperts patim per ells, sedats, patim pels seus.

Explicar-ho pel telèfon si es complica és molt dur.
Si mor sense comiat patim pels dos costats.

Si marxen pel seu peu
és meravellós. Entre ells i nosaltres, molt d'afecte.
Si marxen pel seu peu
cau la llagrimeta i pense: aquesta és la meua vocació.

Vivim molta tristor, mòbils que en sonar
et poden trencar el cor;
em diuen que aquesta nit passa a estar intubat
el nostre estimat Ramon.

Set de la nit, dotze hores ja, el 'busca' que torna a sonar,
les plantes de dalt s'encenen, s'ompli l'hospital.

Muntanya russa d'emocions: eufòrica, hiperactiva,
cansament i baixó; tinc alguns dubtes i amb raó.

Moments de soledat em porten al desconsol,
ansietat, moltes ganes de plorar.
M'espanta el dia després,
em preocupa quan tot haja passat;
laboralment i emocionalment, on estarem?

Una guàrdia complicada,
ha mort una pacient i altre s'ofegava tota la nit.
En arribar a casa voldria besar el meu fill,
però sempre hi ha aquesta por,
"m'hauré infectat hui?".

No sé si aguantaré.
Sabates a l'entrada, la roba a rentar i cap a la dutxa vaig.
La gent és amable.
Vull agrair als de casa que entenen el que visc,
que em donen tot el suport.

La gent és amable,
aplaudiments que reconforten, sentim l'escalfor.
No sé si aguantaré.
Són recursos el que cal, treballar en condicions.

Falten llits, gent, aparells.
Tisorada i tisorada.
Falten llits, gent, materials.
No queda ni un pedaç.

Les aplaudim a les huit.
Les seues mans ens salven del foc.
Elles posen el cos, el cap i també el cor.