Solitud

Quan el carrer es disposa a obrir els seus ulls
amb els primers sorolls de matinada
tu ja trepitges, sol, altra vegada
el llarg i fosc camí que han fet per a tu.

Camí que ha pres també, sense escollir,
l'essència noble i forta del teu poble
però el temps t'ha anat marcant el rostre
sense trobar la mà d'un sol amic
que t'ajudés, un cop, a vèncer
l'estranya, absurda solitud,
i és que els carrers d'avui, de sempre
han sigut sempre així d'estranys i absurds.

"Aquestes pedres que avui escriuen
la trista història d'un poble fals
són les mateixes que despediren
trenta anys enrere als meus germans".
Deixa'm odiar-te ingrata terra
Deixa'm odiar la teva sang.

Pensant t'has oblidat del temps; faràs tard,
que allà on treballes no hi hauran preguntes,
potser que et diguin "jo no tinc cap culpa
i no m'importa, vés, si vols marxar".

Pot ser bon home l'advertença
fora la darrera gota ja,
i es deslligués de cop l'empenta
que als quatre vents un crit et fes llençar.

Vosaltres pedres que fóreu tallades
a la pedrera d'un jurament
i no sou més que toves carcasses
que l'aigua de pluja va desfent.

"Aquestes pedres que avui escriuen
la trista història d'un poble fals
són les mateixes que despediren
trenta anys enrere als meus germans".
Deixa'm odiar-te ingrata terra
Deixa'm odiar la teva sang.
Deixa'm odiar-te terra meva
si ja no et queden sentiments.