Jo d'aquesta cançó en dic Ripoll

Una nit, lluny de mi, la pensà
el poeta més vell, barbablanc.
A Ripoll, amb muntanyes i el riu.
Un poeta feixuc de tants temps, tants enyors.

I escolteu, no el conec, però el tinc encisat.
Soc bruixa? Soc fada? Qui sap.

I els amics que me'n parlen m'han dit
que el poeta cercava a Ripoll una veu
que ell sentia. I fugí, capturat pel desig
a enyorar-la a ciutat.

I m'han dit que va fer un senyal amb la mà:
un ocell presoner, una ala d'argila
...una mà, només una mà.

Jo d'aquesta cançó en dic Ripoll
Muntanyes amunt, aigua avall
Un poeta feixuc, embruixat
Una veu i Maria del Mar
Tant de bo, tant de bo
Tant se val.

El poeta dictà la cançó
que ara canto només per a mi,
I la veu que ell sentia és d'ocell
d'olivera, de foc, de gàbia i de sal.

I és així, no el conec, però el tinc encisat
un ocell presoner, una ala d'argila
vora mar, el meu mar.

I diu que el poeta dictava a l'amic:
Maria del Mar
(nom de llum i combat, nimbe immens;
potser massa bonic).
Repetisc... Maria del Mar.

Has guanyat un amor clandestí, ben estrany.
Una mena d'amor que no és pas
el que tens i et pertany.
Un amor per la veu, sense llavis ni sang.

Un ocell viatger
que aterra al palmell de la mà
...plomes tèbies,
borrissol sobre un cor desbocat.

Un amor, molts enyors.