Els mitjons blaus de l'Helena

Com m'agraden, els mitjons blaus de l'Helena...
Ni la mar ni el cel no tenen blaus tan bells.
Fan que el cel plori com una magdalena
i la mar irada enfonsi uns quants vaixells.

Prou sé que la brusa groga de la Ivet és un esquitx
de sol sobre uns blats daurats...
Hi endevino les roselles que floreixen al bell mig
d'uns turons agermanats.
Sols mirar-la, n'hi ha prou per caure d'esquena
p'rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l'Helena
la Ivet no hi té res a fer.

Els mitjons blaus de l'Helena, i no faig conya,
són tan dignes que no accepten cap forat.
Fan que els meus mitjons es morin de vergonya
si mai gosen exhibir-se al seu costat.

És clar que les mitges negres de la Rut són una falç
capaç de tallar l'alè,
un estoig de luxe per a dues cames gens banals,
un estoig lluent i obscè.
Quan les miro, el pensament se'm desenfrena
p'rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l'Helena
la Rut no hi té res a fer.

Els mitjons blaus de l'Helena em fan d'estufa,
són tan càlids com un osset de peluix.
Prop d'ells, la neu es fon en plena borrufa.
Contra ells, és impotent el calabruix.

És clar que els guants blancs que porta l'Alba en arribar l'hivern
són malvats i fetillers.
Si es passegen pel teu cos et poden conduir a l'infern
amb l'embat d'un tren exprés.
Tenen l'atractiu del cant de la sirena
p'rò, si us haig de ser sincer,
al costat dels mitjons blaus de l'Helena,
l'Alba no hi té res a fer.

Com m'agraden, els mitjons blaus de l'Helena
Com m'agraden quan em fico amb ella al llit
i només porta els mitjons, i la cadena
del seu cos em té lligat tota la nit.

P'rò els mitjons blaus de l'Helena sense Helena només són
uns manyocs inanimats.
Per sentir al fons del meu cor un sentiment dolç i pregon
ella els ha de dur posats.
Si, amb l'excusa de l'amor, l'estupidesa
s'ha emparat de les cançons,
sigueu indulgents quan us parlo amb tendresa
de l'Helena i, sobretot, dels seus mitjons.