Que les roses arrelin al mar

Escriu-me aviat, que és hivern i ja gela.
Truca’m si pots, fes-te viu d’alguna manera,
que les roses arrelen al mar, per si et veuen,
quan l’alba aixeca el teló i l’univers es desperta.

Fes-me senyals, que els gira-llunes pateixen,
que a l'Hafa Cafè són tristes les tardes enceses,
i Albanta es rendeix sense el batec del poeta,
i a la Plaça Rovira no canten ni volen les merles.

Deixa’t sentir, reneix de les cendres,
que trist que ha quedat el mar de Manila,
que el nen que el mirava no veu l’altra riba,
i a Calanda retronen tambors de tristesa.

Jo no et demano la lluna, només demano una engruna,
un senyal, una espurna de la teva tendresa...

Torna aviat, que les muses es queixen,
que aquí tot s’enfonsa i res queda en peu,
que ja em regalima el gelat de maduixa,
i el cafè se'm refreda a les quatre i deu.

Vine aviat, que sento que et perdo.
Que freda és la cera de la matinada,
Daria la vida per una abraçada,
i perdre’m amb tu pel parc que t’estimaves.

Maleïda la mort que s’emporta els poetes.
Què serà de nosaltres, a mans dels profetes,
mercaders, mercenaris de poder i riquesa,
que no han tocat ni per miracle la bellesa

Jo no et demano la lluna, només demano una engruna,
un senyal, una espurna de la teva tendresa…