No em puc queixar

No em puc queixar,
sincerament no em puc queixar
d’aquesta vida atzarosa,
que m'ha tocat desfullar
com qui desfulla una rosa
amb el mar sempre a tocar.

No em puc queixar,
sincerament no em puc queixar
de venerar la tendresa,
de perseguir sense pressa
algun polsim de bellesa
que no vull deixar escapar.

I aquí segueixo... posant espelmes al desig,
per Déu només algun amic, i llaurant pel firmament, el dolor de les absències.

I aquí segueixo... passant la mà pels teus cabells,
mentre t’adorms tranquil·lament, companya antiga de viatge, memòria i equipatge.

No em puc queixar,
sincerament no em puc queixar
del perfum dels amors
que han sabut suportar
la dignitat dels meus dubtes
i els coloms que he fet volar.

No em puc queixar,
sincerament no em puc queixar
d’abraçar-me a la revolta,
de nedar a contracorrent
i d’aquest país incomplert
que no sap com fer-se gran.

I aquí segueixo... teixint cançons desesperades,
buscant per sota dels deserts, la sortida d’emergència, totes les matinades.

I aquí segueixo... llençant llambordes per París
ni Déu, ni pàtria, ni submís, alçant el puny, tossudament, darrere de les barricades.