A qui correspongui

Què n’heu fet, dels nostres somnis,
d’aquella primavera d’octubre,
la rosa groga-esperança
que vessava pels balcons

Què n'heu fet, de les promeses,
de la llum, de les certeses,
d’aquella enorme riuada
de somriures pels carrers

Què n'heu fet, del sacrifici,
De la gent ensangonada,
la il·lusió de les mirades
la por serrant-nos les dents, però que n'heu fet!

Què n’heu fet, de la memòria
d’aquest país mil·lenari,
de la mel als nostres llavis,
dels punys, espases al cel

Què n'heu fet, d’aquell diumenge
d’aquell any dos mil disset.
Ja no us crec, no me’n refio,
Deixeu-nos pas a la gent!

Però que heu fet, pobres fenicis,
canviant pa per engrunes.
Ens vàreu prometre la lluna
i tot ha quedat en no-res

La història us passarà comptes,
mestres de la passa enrere,
que ens vàreu llençar a les feres,
aquell octubre naixent