La festa

No hi ha ningú. La Festa s'ha acabat.
He apagat els llums del jardí. Grisors matinals. Perfums.
La lluna i jo somriem de les nostres soledats. No hi ha ningú.

Fa poc, hi havia taules parades amb menjars apetitosos, músics que tocaven melodies d'altres temps,
un tràfec de converses, de coberts, de desitjos,
de criatures, d'adolescents adelerats per les foscors…

Ara hi ha cadires caigudes, papers tirats,
burilles esclafades, taules brutes,
botelles buides, plats runosos, estovalles tacades,
gots amb glaçons dissolts, copes de cava trencades, peladures de fruites, dolços fent-se agres, i el cel silenci.

El que fa no res era present, és ara passat.
La llum grisa de l'alba lluny, contemple
aquest mut espectacle d'apoteòsiques deixalles
com un soldat ferit mira el camp de batalla
després de la victòria. Silenci.
Algun gemec llunyà. El cant d'un gall.
Viure és només sentir passar la vida.

Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
Més val celebrar el goig, sempre fugaç
que no plànyer els plaers, perduts.
Tot és efímer, tot: delers i dolors.
No hi ha ningú.
Només la nit anant-se'n i jo, mut,
fent el darrer brindis, jo sol.