Poema per a la nit de cap d'any

Ho enyorarem tot, la casa i la intempèrie,
haver-se quedat o haver deixat enrere,
la rauxa de l'ocell que migra mar endins,
el seny del gos que no té horitzó, que espera al llindar
i no sap eixir dels pocs carrers on pixa.
Enyorarem les nits d'eufòria, la música en penombra que s'alzina
a cavall d'un somni,
i també les marxes fúnebres en lluminós migdia, lentes,
darrere un taüt dolç.
Clavarem, a martellades, un any vell a la creu
i a l'alba el desclavarem, li rentarem les ferides
i amb el nostre cor, sudari d'esperances,
l'embolcallarem per enyorar-lo sempre.
I de l'any nou enyorarem que viurà d'enyorança.
Enyorarem la solitud quan és un cérvol
perdut a la muntanya de l'amor,
i enyorarem l'amor quan és un infant
que es perd a la platja i no coneix ningú.
I quan per fi el desig es calme entre crepuscles sense aus
enyorarem l'orgasme com una àguila.
I quan per fi l'ànima puga nadar en el mar
perquè ja té el ventre dur com una quilla
enyorarem el dolor de la regla.
Així com la guerra enyora la pau, que és un arbre vinclant-se,
enyorarem amb les branques plenes de nius.
I correrem cap a casa després d'un dia xafogós
com qui es posa a cobert d'un ruixat.
Llavors ens desvestirem, ens estirarem al llit,
i quan el son ens puge càlid des dels peus, glop a glop
com la llet als pits de la partera,
notarem que del cap ens baixa el fred, gola avall
com un glaçó que no podem engolir.
I confusos com un gas inert no sabrem si obrir els ulls
per veure-ho tot
o si tancar-los més fort per somiar-ho tot. I tant farà.
Perquè ja sabrem que som en un nínxol o en un gerro o en un vent,
que la llum és un miratge, que la fosca n'és l'espill.
I no és que aleshores enyorarem haver viscut
sinó que la Mort, com els remolins de sorra en el desert,
enyorarà la verdor d'un hort humil
que volgué ser paradís.