La ferida (cor de pedra)

Qui et mira és el xiquet,
em despulle d’altres papers.
On són els dolços límits, clars i definits?
La línia no deus travessar.
Que no et desborde l’infinit.

El que m’has donat, t’ho agraïsc.
Que la boira del disgust
no centre cap mirada,
que es dissolga el despit i la ràbia.

L’esguard d’infant,
de qui vaig ser, de qui ara tinc davant.
Allò que no tenies, amagava el que sí.
Per començar, primer pas: ben a dins
meu ho he d’acollir.

Guaitar enllà de la terra erma,
on guarir la ferida:
tot allò que voldria rebre,
tot allò que vull donar.

Trencar la cuirassa de pedra del cor.
Fer, bonament, el que pots.
Lluny de la ferida,
de no ser com tu, de voler ser diferent.
La por i la defensa fan dels meus ulls deserts.

Els teus braços em sostenen.
Darrere de mi sempre seràs
perquè ho he aprés de tu,
de la vida d’on vinc, de la vida cap a on vaig.

El que m’has donat, t’ho agraïsc.
Que la boira del disgust
no centre cap mirada,
que es dissolga el despit i la ràbia,
sense pòsit d’amargor.
La vida que entra en aquest got
s’esmuny entre els dits, defuig de les mans,
puja amb tota la força, creix imparable, constant!