El riu

Déu meu, com era bell el riu en aquell llit,
més delitós i fresc que els llavis de l’amant.
Semblava un braçalet de flors de taronger
que per moments s’aprimava com un repunt d’argent
en una túnica verda.

Com els estels en el blanc camí que travessa el cel de nit.
El ramatge, les pestanyes d’un ull,
i l’oratjol n’embullava els branquillons,
mentre l’or del crepuscle lliscava
sobre la plata de l’aigua.
En una túnica verda.

Aleshores vaig oferir un vi clar als meus companys;
un vi que, quan l’abocaven al calze, daurava les mans.