El penjoll sencer

Des de ben xicot, davall la figuera.
Des de ben xicot, volia el penjoll.
Des de ben xicot,
remor d’animals desbocats,
tement l’assalt de Jaume el tirà.

La pudor de guerra sempre voltant:
Gallinera, Ebo i la Jovada,
Perputxent i Rugat,
Planes i Laguar,
Benicadell, Guadalest i Al-Qal’à.

Sols la traïció els arrancà del seu país,
de La Muntanya, la gran aliada.
Ni espases, ni llances, en la duresa
el valor, les emboscades

i estimar la terra agrest,
resseguir-la amb les cames.
Cames que ara han de xafar
la polsegosa senda dels desterrats.

Dins els murs del palau de Granada,
passejant pels jardins de l’Alhambra,
s’apagaven els ulls d’al-Azraq, el visir.
Amb l’enyorança i tots els seu fills,
no podia ni tot l’encís.

Díhuit anys després, al pit l’arc,
el turbant blau, fletxes botant a l’aljava.
Ara la polseguera l’alçava
la tropa que en tornar lluïa estendards.

El rei morirà al seu llit.
No desitge sos victòries.
Jo, en el camp de batalla,
els genolls en terra dels meus estimats.

Volia el penjoll de figues sencer:
el martiri i una victòria.
Abans de morir, Muhammad sense temor,
olorà intensament un timó.

Exiliat per defendre sa terra
de qui la volia dominar.
Desfeu el llarg camí per a tornar
al ventre a poder descansar.

Un vol la tirania,
l’altre amb un gest ens conquista.
Ningú no escapa al destí:
rei i peó, junts a la mateixa fi.

“Soterreu-me ací, a Gallinera, on jo pertany!”