Salm d'inventari

Oh! món tan adorable!
A mi m'agradaria (de vegades...)
escriure madrigals
i coses delicades (delicades...)
Ja se sap; porcellanes
i vidres com pètals
o com llàgrimes,
innocents paisatges
d'esplendor i enyorança,
la moral de les faules,
animals que aconsellen
refranys indubitables
que ens diuen coses sàvies.
Però no sé, no em naixen.
I una de dos; o em callen
o dic les meues coses miserables
que duc sempre entre mans,
que duc sempre entre cames.
I ací estic, ací estic
i no demane perdó,
perque seria imperdonable.
Tinc la culpa d'això, oh senat venerable?
Seré jo, com sol dir-se, el culpable?
Estic desesperant-me.
Estan, amics, a punt de
brollar-me les llàgrimes!
Oh món tan adorable.
Deixa'm, deixa'm que plore.
Deixa'm que embrute les estores.
Deixa'm que plore i calle.
És un luxe que sols em puc permetre
algun dimecres que altre...
Veig Virgili, andanes, molins,
Beniarjó, un mar ple de barques.
Veig el pare i la mare,
aqüeductes romans, ai!,
xiprers intactes, tarragones de marbre,
les còleres dels papes,
les cuixes d'una dona,
cels de nacre...
Oh món tan adorable!