Vicent i els nostres

Foto borrosa, estrela roja al barret,
les urpes de l'odi et van caçar
al camp de concentració tancat.
Rosegó de pa i sardines, l'únic menjar,
una calor terrible, sense aigua; benvinguts a l'infern.
Collant la roda de repressió i tortures, humiliacions,
un tret i un altre més, cos abatut,
un altre company perdut.

Des de la presó festejaves amb Xelo.
Molts dels teus amics no tornaren,
et furtaren la botiga del besavi, i la del seu germà, ni la van tocar;
ell bufava a favor del corrent, tu portaves la creu.
Vengueres tot per un camió, treballar a la llotja de sant Roc, i després li botaren foc.
Del refredat acabares amb els pulmons inflamats.
No hi havia remei i et va arrossegar.

Et portaren al sanatori de Portaceli,
on t'acabaren enterrant.
Setze anys després, setze, quan Xelo tingué els diners
aconseguí portar-te a casa. El preu,
cada poble per on passava.
Amb una caixa de sabates i una bossa et va agafar:
això a ma mare no se li oblidarà mai.

Però allò no era cap guerra.
Alçament feixista, colp d'estat, de l'ultradreta militar.
El primer de l'Europa que s'escampava sense descans.

Amb una caixa de sabates i una bossa et va agafar
això a ma mare no se li oblidarà mai.