Cançó de les rentadores

I

Per les dreceres del cel
puja, cansada, l'aurora,
ve de les fonts de Llevant
amb tot de bugada xopa:
verd que verdeja al canyar,
blau emblauat que s'acopa.

-El roig batega ensagnat
a les ungles de la fosca.

Pomerars del sol ixent!
Enllà l'aurora se'n torna:
ja té ben drets els pollancs,
llisa i callada la molsa.
Totes les coses, de cop,
es buiden per terra d'ombra.

-El gris, camí de l'argent,
s'adorm a les farigoles.

II

En el riu enfinestrades
ens mirem de dintre estant:
ai que és trist tenir germanes
en el riu, cap per avall!
Colorades com nosaltres
i una mica vacil·lants.

-Potser és l'aigua fatigada
que ens va mig imaginant.

Quan rentem la roba blanca
vénen totes a esbaldir
draps fingits, bugades falses
dels qui viuen dins l'humit,
i si poden ens estiren
els llençols de millor fil.

-Potser som a banda i banda
amb sospirs d'aigua entremig.