El covard

Creuen que jo soc aquell valent
que ha derrotat als exèrcits d’onades,
el gladiador capaç d’escapçar els vents
i als dracs de les tempestes desbocades.

L’heroi d’aquest cantó de l’horitzó,
que no té por dels llamps ni les tronades,
que les sirenes pugen des del fons,
rendides doncs les tinc enamorades.

Però jo em sento un covard que fa uns pocs anys,
en un vell port llunyà on vaig fer parada,
una musa em va embriagar amb una mirada
i vàrem despertar en un vell hostal.

Ens vam tornar a citar, però mai no hi vaig tornar,
em van dir uns mariners que en una platja,
la mare i un infant sovint van passejant
i que el nen és la meva viva imatge.

Em diuen que ahir em vaig emborratxar
amb glops d’una nostàlgia marinera,
que vaig prometre d’alguna manera
que havia de tornar a aquell vell hostal.

Per poder-la estimar, per fer-me perdonar,
buidant-li els meus tresors a les vitrines.
Dansar amb el nostre fill a la vora del mar
podent jugar a foragitar gavines.

Demà hauré de dir adéu a tots els meus companys
vull viure els darrers anys entre abraçades,
gronxant aquell bressol, de vela el blanc llençol
i el seu coixí un niuet farcit d’onades.