Al meu cervell que desconec
vénen paraules conegudes,
vocals, consonants, guionets
i signes d'exclamació,
dos punts, moltes comes i accents
que per dir el que sent per tu
crec que no em serveixen de res
no em serveixen de res.
Al meu cervell que desconec
trobe imatges sense paraules
i tots aquells arbres fruiters,
que fa ja tants anys que no veig,
es posen a ballar contents;
per sobre una mar d'aigua neta
passegen frondosos i bells
frondosos i bells.
Al meu cervell que desconec
arrossars de mel obren portes
a llunes plenes juganeres,
que entre tarongers i llimeres
i bresquilleres i ametllers,
van perseguint totes les ombres
darrera els pins i els garrofers
els pins i els garrofers.
Al meu cervell que desconec
un gran interrogant s'acosta,
vol abraçar totes les lletres
que formen la paraula Amor.
Les lletres canvien de lloc
i formen la paraula Roma
i riuen amb complicitat
amb complicitat.
Al meu cervell que desconec
arriben els anys que hem viscut
junts, carregats, curulls de vida,
plens de desig, fan senyals
als que encara no ha arribat
dient-los: veniu i mireu
com estem nosaltres de bé
nosaltres de bé.
Al meu cervell que desconec
els altres anys que no hem viscut,
a poc a poc van apropant-se,
s'ho miren una mica incrèduls
i no veuen com podran viure
tan intensament com aquells
i creuen que ells són diferents
que ells són diferents.
Al meu cervell que desconec,
com un esclat, arriben flors
portant els seus colors més nets,
gessamins, roses i anemones,
dàlies, clavells i camèlies,
geranis, roselles, baladres
i d'altres flors que dir no sé
que dir no sé.
Al meu cervell que desconec
al meu cos tot, véns somrient
i em dius t'estime, al mateix
moment que jo et dic t'estime.
És un instant que ens fa més lliures
i en què tots els ocells del món,
de sobte, es posen a volar
es posen a volar.
Pasión Vega presenta en concierto su nuevo disco Pasión Almodóvar con una selección de canciones que forman parte del universo cinematográfico del director manchego Pedro Almodóvar.
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.