De vegades el silenci

De vegades el silenci m’ha salvat d’una derrota,
de vegades m’obre portes, de vegades me les tanca,
de vegades el silenci juga a cartes amb la lluna
i m’enfila a les estrelles quan m’abraça i em despulla.

De vegades el silenci posa rumb a les certeses,
quan navego per els dubtes, allunyat d’un port segur,
ell escriu tots els meus versos, quan travesso matinades,
m’alimenta, m’acarona, em fereix, em destrueix.

De vegades el silenci, de vegades el silenci...

De vegades el silenci és la tomba d’una dona,
el llenguatge de la pluja, és un luxe massa escàs,
de vegades el silenci és una dolça metzina,
que em posa de proa a la vida, cada matí en el mirall.

De vegades el silenci és el vol d’una gavina,
de vegades és presó, de vegades llibertat..
és l’amant que torna a casa, és la clau que obre el pany,
el primer cafè del dia, i és memòria, i és el crit dels oblidats.

De vegades el silenci, de vegades el silenci...