Epíleg

Potser ja va sent l’hora
d’anar plegant les veles
i anar-se’n cap a casa,
encendre foc i descansar.
Caldrà vendre la barca,
els estris i les xarxes,
tornar a la casa blanca
i passejar sense plorar.

Que al mar ja no hi ha peix, mare.
Que al mar ja no hi ha peix, mare...
Que tot és erm i inútil,
no vull sortir a pescar.

Posar fil a l’agulla
i recordar la lluna,
de la claror més pura,
les nits més suaus de maig.
I anar ensenyant l’ofici
a aquell que el vulgui aprendre,
que ja no m’enamora
demà sortir a la mar.

Desplego la memòria
dels dies més feliços
i et veig quan m’esperaves
inquieta i expectant.
I deixo pels que vinguin
petjades a la sorra,
que sé que tard o d’hora
l’oblit esborrarà.