L'última llum d'estiu

És garbellant els més foscos dels núvols
que el ritme imprevisible de la pluja
s'emporta carrerons avall de l'ànima
l'última llum d'estiu que tardoreja.

L'última llum que ningú no comenta,
perquè se sap que no és de cap partit,
s'enduu dubtant cap als indrets d'oblit
el meu garbó d'antics i vius desigs.

De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l'inútil,
que lluny es fon amb els colors del cel
ni gris, ni blau, ni verd. Quin llom suau!

Una alta flama m'ha tingut despert
a totes les preguntes del teu viure:
t'estime ara més que t'he estimat.
Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau.