Cançó per a Isabel

Les dotze vint-i-quatre.
Una estació de metro.
Línia tres.
Elèctriques presències,
publicitat convexa
i cap tren.
Sorolls profunds que semblen escapats
del ventre de la gran obscuritat.
I allà a l'altra andana,
asseguda en un banc de marbre,
la Isabel.

De cop s'aixeca calma,
comença a caminar molt lentament.
Encén una cigarreta
i es treu de la butxaca
algun paper.
Per un cert gest nerviós
he imaginat un fosc abisme
obert dins el seu cap.
Què immensa la impotència,
que immensa la tendresa, Isabel!

L'observo i se n'adona.
Una mirada còmplice ha creuat.
Vuit metres que ens separen,
quina distància còsmica se'ns fa...
Del centre de la terra
està arribant el metro
que, fugaç, se l'endurà.
I enmig d'esglais metàl·lics
m'ha dit adéu movent la seva mà.

Les dotze trenta-quatre.
Un greu silenci es torna a apoderar
del son inalterable que envolta
el cos cansat d'algun penjat.