Poema inesperat

Perdona, amor,
si em sents distant, si em veus absent
o un xic distret,
no pensis que no estic a prop
si em dius: «Et vull»
però és que la vida et fa bromes de mal gust
i el temps d'oblit no es fa mai curt,
i el dubte creix a mesura que passen els anys.

Però estic inquiet,
perquè no sé,
què em mou a escriure aquest poema inesperat.

Perdona, amor,
aquesta veu que a voltes s'alça
sens motiu,
aquest somriure un poc forçat
que no somriu,
el bes de gel que no et mereixes quan me'n vaig
i la tristor que has descobert,
si per excusa et dic: «avui estic cansat».

Perdona, amor,
potser serà,
que entre els llençols se m'hi ha colat la soledat.

Perdona, amor,
però aquesta nit vull demanar-te
un poc de temps,
vull navegar en la teva pell
sense recel,
no vull fer mal als teus pocs anys intuïtius
donem-nos temps
que el temps dirà
el que és etern, el que és fugaç.

Perdona, amor,
potser serà
que avui el vent mou pels terrats
els meus trenta anys.