Anna i Jordi

Com cada nit un «bona nit» l'enfonsarà
en aquella cambra, mig capseta de cristall...
nines i llibres de princeses i palaus
i un mirall en un angle
que a voltes li sembla que té ganes de parlar
i, despullant-se, lentament, quelcom inquiet
en el seu cap de porcellana està dansant,
mira amb ulls fixos el seu cos, tan blanc,
s'acarona el pit,
i sent que la nit, avui, té colors estranys
i s'enrecorda d'aquells mots a mitja veu,
d'aquella amiga que, al col·legi, li parlà.
Dubta, puix creu que són històries de gent gran
però s'atreveix,
la son ha marxat, Anna vol volar...

I a l'altre extrem de la ciutat, les dotze i deu,
en Jordi pensa que no és cert, que és irreal,
veu com la lluna, a poc a poc, es va acostant,
obre el finestral,
s'accelera el cor i, sorprès, la deixa entrar,
per primer cop no es fia gaire del seu món
dubta que, a voltes, té menys por que en Robinson
i l'avorreix un Superman que té penjat,
amb xinxetes grogues
els músculs li semblen, fins i tot, exagerats
la lluna el tempta, somrient-li, al seu davant.
Li diu: «si vens, quelcom divers descobriràs»
en Jordi pren la seva espasa, per si de cas,
però s'atreveix:
Allí va el guerrer, en Jordi vol volar...

L'Anna no s'adorm
en Jordi no té por
algú els va veure ahir, per la lluna, abraçats...