Fer cançons

Fer cançons
és morir en l'intent
de buscar bojament l'oceà
que s'amaga en ¡'abisme dels blaus
que els teus ulls han guardat com tresors ancestrals.

Fer cançons
és París a l'hivern,
trepitjar Saint Germain, Montparnasse.
Fer cançons és Ferré, Edith Piaf,
"Quand on n'a que l'amour", i plorar i plorar.

Fer cançons
és creuar la tardor
d'un mar gris de paraigües oberts.
Fer cançons és la pluja als carrers, l
es preguntes d'un fill, el teu ventre pervers.

Fer cançons
és desig, és combat,
no saber què faràs l'endemà.
Fer cançons és la boira a Milà.
És Verlaine, Rimbaud, Aragon, Joan Salvat...

Fer cançons
és la gran soledat
que s'enfonsa cruel al meu cap
quan despullo curiós l'infinit
del vertigen immens que destil·la un full blanc.

Fer cançons
és la por al passadís,
cinc minuts abans de començar,
i nerviós preguntar si heu vingut.
És angoixa, és plaer quan us he retrobat.

Fer cançons
és estar aquesta nit
davant vostre sentint-me observat,
preguntar-me si tot el que escric
realment té sentit quan tot s'ha acabat.