Plaça de la Mercè

La plaça buida, els bancs deserts,
i el sol que cau podria fondre el món,
i un vent calent que aixeca tanta pols
que ni els ocells no gosen alçar el vol.
Però res no importa al nostre heroi.
Quan surt de casa ja somia el gol
i aquella plaça avui serà el Camp Nou.
L'hora s'acosta, s'embala el cor.

Cal escollir molt bé.
-M'han dit que aquell que és nou la toca bé.
-S'ha de guanyar!
-Poseu-vos junts,
algú ha cridat.
I tots fiten l'esguard en una Polaroid.

Són onze somnis entre la pols,
onze guerrers que lluiten sota el sol.
S'abracen i s'odien. És el ritual.
No senten res. S'han isolat.
Qui sap el pànic que han de sentir
moments abans d'un dribling decisiu.
Tots s'imaginen cent mil veus
que estan a punt de fer el gran crit.
I embriacs de glòria i de tristor
recullen dels seus peus
engrunes d'il·lusions.
I amb el silenci de la mà
s'amaguen satisfets del somni quotidià.

I si entre els marges de la cançó
has vist els teus tretze anys dins un mallot,
vés-hi de pressa. No facis tard.
Sempre hi ha places. Sempre hi ha lloc.