Els poetes

Jo no sé pas què em posseeix
i ara m'impulsa a dir en veu alta
no per pregar pietat ni ajut,
ni per a confessar cap falta
allò que m'omple i m'obsedeix.

Cantar és tortura i és dissort.
Quins crits en mi, quin animal
jo mato o quina criatura
en nom del bé, en nom del mal.
Només ho saben els qui han mort.

Machado a Cotlliure és
només un pas enllà de Roses.
El cel li fou feixuc i gris
però es quedà en aquest país
i, tancà els ulls per sempre més.

Damunt la plana i el serrat,
damunt les aigües i el coster
un cant s'enfila ple d'esclat,
cap a l'estel Josep Carner,
cap a l'estel Joan Salvat.

Estels, sou fets amb pols de flama
quan ve l'agost caieu, caieu
i tot el cel de nit proclama
la mortandat dels rossinyols
però l'univers què en sap del drama.

El dolor dóna als somnis vida
com ho fa el rusc amb les abelles
i l'home crida on rep ferida
i on té la nafra neix un sol
més bell que l'antiga mentida.

Jo no sé pas què em posseeix
i ara m'impulsa a dir en veu alta
no per pregar pietat ni ajut,
ni per a confessar cap falta
allò que m'omple i m'obsedeix.