Samanà

Massa sovint m'inunda
una cadència lenta
de tròpic i merengue
i pluja de cafè
que a poc a poc penetra
pels plecs de la memòria
i espanta les cabòries
del meu cervell tan ple.

Samanà.
Ei, Samanà!

AI fons de la penombra,
l'atmosfera retalla
parelles que s'abracen
al ritu de la dansa.
S'encorben com palmeres.
Apropen els seus sexes.
Somien la fugida
mentre l'orquestra avança.

Un mar color turquesa
invita a capbussar-se,
cromàtica bellesa
d'incerts colors pastel.
El temps fa que les hores
inventin altres ritmes
i, omnipresent, planeja
el sol per aquell Edèn.

No sé si és melangia
o la síndrome d'Stendhal,
però tot sovint em trobo
penjat d'una palmera.
Enyoro aquella calma.
Odio aquesta pressa.
Per tant, si un dia em perdo,
busqueu-me al paradís.