Gènova per a nosaltres

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots quan viatgem a Gènova,
que fins i tot no estem segurs
que en aquell lloc estrany i obscur
algú no se'ns mengi i no en tornem mai més.

I, malgrat tot, en som parents, d'aquella gent,
que ja sabem que, com nosaltres, és una mica selvàtica.
Però quina por que ens fa aquell mar
que es mou de nit com embogit,
que no satura i no s'encalma mai.

Gènova pera nosaltres
(que som del fons de la campanya,
i el sol és un tresor escàs que el veiem poc,
la resta és pluja que ens amara),
Gènova, com deia, és una idea com una altra.
Ah... la, la, la, la, la.

Amb aquell gest un poc així,
aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova,
i cada cop que l'ensumem,
circumspectes ens movem,
distrets i errants com rodamóns.

Macaia, mona de llum i de follia,
tenebra, peixos, gent africana, nàusea, fantasia...
I mentre a l'ombra dels seus armaris
guarden els Ilins amb flors de lavanda,
deixa'ns que retornem a les tempestes.
A Gènova els dies tots s’assemblen.

En una immòbil terra humida
on la pluja és una amiga,
els llagostins són part del somni;
i el sol, un llampec groc al parabrisa.

Amb aquell gest un poc així,
amb aquella cara un poc així,
que tenim tots després de veure Gènova…