Mar i lluna

Volien l'amor amb urgència.
Les boques, salades per la mar brava;
les costes, nafrades por tantes tempestes
en aquella ciutat tan llunyana del mar.
Volien l’amor que asserena.
De nocturnes platges,
faldilles enlaire,
s'emborratxaven de felicitat
en aquella ciutat
de llunes minvants.
Volien l'amor més prohibit.
I avui ja es sabut:
tots conten la història
que l’una anava boja,
gràvida de lluna,
i l'altra anava nua,
àvida de mar.

I foren per tots assenyalades
a cops de somriures.
De fred s’estremien.
I el riu les mirava
tan farcit de lluna
que continua, camí de la mar.
I riu avall varen perdre's
rodant en la llera,
empassant tanta aigua,
surant amb les algues,
arrossegant fulles
i flors de l'escuma
fins a naufragar.
I varen tornar se peixos,
petxines blanques,
tornar-se pedres,
tornar-se arena,
daurada arena.
La lluna plena
vora la mar…