Cine, cine

Recordo bé
aquells “Quatre-cents cops” del gran François Truffaut
i el travelling amb aquell petit desertor,
Antoine Doinel,
platja a través
buscant un mar que s’assemblava més a un cul-de-sac.

I el happy end
—que la censura transvestida en veu en off
va imposar contra el pessimisme de l’autor—
va fer evident
que un món cruel
es pot salvar amb una homilia fora del guió.

Cine, cine, cine
més cine, per favor!
Que tot en la vida és cine,
que tot en la vida és cine,
fins els somnis cine són.

Per fi arribà
el dia tan temut molt més enllà del mar,
profetitzat pels grisos de l’Henri Decae.
Quanta raó
tingué el censor,
Antoine Doinel morí en el “domicili conjugal.”

Perdó, em sap greu
confondre sempre el cine amb la realitat,
no és fàcil oblidar els “Cahiers du Cinéma”,
le Mac Mahon,
tot queda lluny,
velles onades amb ressaca de la Nouvelle Vague.