Dos o tres segons de tendresa

Tinc la moral per terra
des de fa un parell de mesos.
No sé què cony em passa,
no ho entenc, no m’aclareixo.
M’ho prenc tot amb desgana...
Solament vull endinsar-me,
no pas dins del teu ventre
sinó dins de la teva ànima.

Voldria que ho sabessis:
no desitjo una altra cosa
que estar-me entre els teus braços
com un nen quan l’aconsolen,
sentir-te tota meva
sense intrigues, sense sexe,
tal com sento la sang, que
em circula per les venes.

No necessito la lluna,
l’escuma o la flama encesa.
Només em calen dos segons
-o tres, o quatre- de tendresa.

A voltes em pregunto
si no m’han de fer respecte
els anys que tant desgasten
els petons i les promeses,
així com la sagnia
de tant temps sense saber-nos,
tant de temps sense veure’ns
enllà dels nostres reflexos.

Per això ara necessito,
tot i que és demanar massa,
sentir que em dius “d’acord”
amb una simple mirada.
Seré a la teva vora
per si haguessis d’espantar-te
si sents la por d´estar
sols enmig de les galàxies.