El salt de la bella dona

Què se n'ha fet de l'amor,
tan prest s'apaga?

El marit està gelós,
la dama calla.
Parteixen de cap a Lluc,
és mitja tarda.

Ell només cerca venjar-se,
no diu paraula.
Un niu de serpents que fiblen
com una daga.

Ai, ai, que dins les muntanyes
cau l'horabaixa.

Ella duu el vestit de seda
blava i brodada
dins la mà un ramell de flors,
flors de guirnalda.

Arriben a un lloc estret,
el camí es tanca.
Les murtreres de la nit
un plany exhalen.

Ai, ai, que la nit és negra,
boira endolada.

-Mireu que és fonda la vall,
mai no s'acaba.
El penyal tallat a plom,
roca segada.

-Marit, donau-me la mà,
que la fondària
em fa tremolar la pell
la pell de l'ànima.

Ai, ai, que dins el barranc
remuga l'aigua.

La llença dins el fondal
d'una estirada.
Penya-segat rebota
la bella dama.

La fosca se l'ha engolida,
les roques callen,
ni un rastre del crim no en queda
per recordança.

Ai, ai, que això succeïa
abans de l'alba.

I diuen que un esbart d'àngels,
grassons, de nacre,
es va despenjar dels níguls
per emparar-la.

Alcen el vol les campanes
tan plenes d'ales;
cantaven missa primera
àngels i frares.

Ai, ai, que són les campanes
que m'omplen d'ales.

Bé cerca el marit fugir,
talment un lladre.
El camí volta i revolta
per la muntanya.

Quan posà el peu dins l'església,
de matinada,
va conèixer entre les ombres
aquella cara.

Ai, ai, que entre les alzines
trencava l'alba.

Ai, que la bella dona
no és morta encara,
bé que l'ha vista el marit
agenollada.

Per dins les clarors primeres,
just a trenc d'alba,
la va sorprendre que feia
l'ullet als àngels.

Ai, ai, que la bella dona
no és morta encara.