La rata que tornà una donzella

Això era un ermità,
home de Déu,
que no tenia res seu,
ni un tros de pa.
Molts de dies per dinar,
la boca al vent
obria, amb gran sentiment
del ventre seu.
Tant si fa calor com neu,
bé mira el cel
per veure si un glop de mel
davallarà.
Un dia passà un milà
tot engrescat,
perquè havia capturat
just aquell dia,
una rata que corria
per la teulada.
L'ermità en veure atrapada
la criatura,
pregà a Déu que fes ventura
a l'animal:
que l'alliberàs del mal
d'ésser escorxada.
I dins sa falda, abrigada,
la va guardar,
perquè Déu volgué escoltar
l'oració
que li feia amb gran fervor
el seu servent.
Llavors li pregà, content,
per meravella,
la fes tornar una donzella
com no se'n troben,
d'aquelles que al cor et roben
esplais d'amor.
I li digué el sant baró:
-Ai, bella filla,
voldries que el sol que brilla
fos ton marit?
-Ai, que no em sembla garrit,
perquè l'emboira
la pols de qualsevol boira.
-Ai, la fortuna,
si et marides amb la lluna
la faràs teva.
-Ai, que la claror no és seva,
car sense el sol
es vestiria de sol.
-Ai, si volies
els núvols, bé que els tendries.
-Ai, no, que el vent
se'ls enduu lluny de la gent.
-I el vent, el vols?
-Les voltes dels girasols
mon cor faria,
car la muntanya mouria
vent i quimeres.
-Doncs molt millor del que esperes
n'és la muntanya.
-No, perquè l'home s'afanya
a foradar-la.
Com podria jo estimar-la,
tan rosegada?
-Un home, potser, t'agrada
bell com la plata?
-No, perquè mata la rata
com una fera.
Vull tornar a ésser tal com era
i, de bon grat,
per marit tindré un bell rat.