Les veus de Raixa

Sostre del cel, enramat de pins,
petita vall estimada,
jardí del vent, de misteri que amagava camins d'aigua.

Primavera somiada,
estiu embruixat,
tardor enyorada,
hivern despullat.

Però fuig el perfum de la copa més alta.
El pas del temps s'endú el sentiment. Fins i tot
els pensaments que dormen dins l'aigua de la bassa.
Casa dels déus, sauri d'aigua,
nom de gasela daurada,
passes obscures que menaven la llei que dormi a la clastra.

Ai, del vertigen de la mort que no espera!
T'encercla a poc a poc la mà i l'espasa.
Fonda, ben fonda serà la ferida, ofegant per a
sempre l'esperit de Raixa i
les veus, les veus, les veus de Raixa.