Sa des cavaller

N'era lleuger de la cama,
tots los mals passos seguia
i el dimoni li eixia
conforme fos una dama.
-Senyora, què té, què té?
Què té de nou son marit,
que a altes hores de la nit,
vaia sola p'es carrer?
-Senyor meu, jo som anada
a una casa de joc,
i m'hi he estorbada un poc
i els meus criats m'han deixada.
-Senyora, vi soleu venir
a casa l'acoiré,
bon sopar que li daré
i un bon llit per dormir.
-Si vostè no em destapàs
i secreta me tengués,
que mon marit no ho sabés
poria ésser que hi anàs.
Los dos se'n varen anar
a casa del cavaller
i a lo punt ell li tragué
coses bones per sopar.
-Cavaller, jo ja he sopat.
-Senyora, i jo també.
-Idò, que veja on té
es llit tan ben reguardat.
-Aquí dalt trobarà un llit
que hi jeia amb la meva esposa
i si em promet una cosa,
hi podrà romandre anit.
-Jo ho tendria per afronta
res haver-li de negar.
De tot quant demanarà
esta nit anirà a son compte.
Com ella se descordava,
el cavaller hi va pujar.
Tot d'una li demanà
si sabia ambe qui els hava.
Li contestà el cavaller:
-Senyoreta, no sé res,
però jo compt haver-lès
amb una dona de bé.
No vui fer cap cerimoni
a ningú d'aquest món nat:
sabrà vostè en veritat
que les ha amb el dimoni.