Viure sense tu

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
és el temps que no para.

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a les cames.

El temps em besa els ulls
i m'eixuga les llàgrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,
que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donant-me, tendrament,
la seva mà glaçada.

Viure sense tu
i, a poc a poc, oblidar-te.