Rondalla eivissenca

Sense llibres ni dibuixos.
Però vells fulls es giraven,
invisibles, i es tenyien
els ulls encantats d'imatges.
«Això vol dir que era»... I és,
reviu en cada contança.
«Vol dir que era»... això -els infants
són tot orelles-: paraules.
Venien de lluny, prenien
color de la nostra parla,
les deia la majoreta,
ronda de ressons, rondalles.
Camps verds de la primavera,
racons de cuina fumada;
i evocant lladres i «moros
mulatos», prínceps i fades,
aquella veueta antiga
substituïa el paisatge.
Entremaliats i alegres,
els barruguets s'acostaven:
fins quan semblen fer un favor,
sol ser una mala passada.
La «bruixa cisera» duia
fosc el vestit, negra l’ànima,
i tot era esglai i por
amb la «cabra encabronada».
El Babaluet terrible
per dins coves s'amagava
laberíntiques; prenia
formes d'un vell Minotaure.
El gegant deia, ensumant:
-« Sent olor de carn humana!»
«Conte fora, conte dins»,
un comença on l’altre acaba.
No el «conte de s'enfadós»,
sinó el que més desenfada.
Allá, amb les portes a coll,
en Pere Bambo passava.