Eugènia

Aquesta tarda jo he trobat Eugènia
-la que espera del viure un paradís-
tota neu i perfum, com la gardènia,
i als ulls un blau de mar tremoladís.

Arronsada com dins d'una petxina,
entre coixins somreia dolçament;
duia un jersei color de mandarina
i una mitja de perla transparent.

De primer hem evocat totes les coses
que no ens curen d'angúnies ni de mals,
hem conversat de les primeres roses
i d'uns quants embolics sentimentals.

I hem deixat la paraula enfredorida,
i ens hem mirat i no hem sabut dir res.
Ella tenia una gran boca humida
i un coll de neu lleugerament encès.

I jo aleshores, apartant l'onada
de tebiors que m'arribava al pit,
no he volgut aguantar-li la mirada.
i a poc a poc sens vacil·lar li he dit:

-Escolta, Eugènia, dins la gran mentida
on abrigues amors i pensaments,
esperaràs passar tota la vida
obrint els llavis i mostrant les dents?

No encendràs mai la vigilant llanterna,
per si t'arriba el qui et durà l'anell?
T'han dat els déus una bellesa eterna
i cap tardor t'arrugarà la pell?

Com el bou i la mula de l'estable
no viuràs els misteris de la sang?
Sempre seràs la bestiola amable
que fa bonic perquè té el coll tan blanc?

I, si escoltes només la primavera
i en coixí qualsevol vas a dormir,
Eugènia, ja sospites què t'espera,
i quin serà el repòs del teu camí?

Tu, que ets dolça i rosada com l'albada,
patiràs l'ombra del teu son desfet,
en sentir-te besada i estimada
per un home que odies en secret?

Saps l'infant mort, saps la nit infinita,
l'hora d'esglai, la carta de pecat,
el plor incomprès, la tenebrosa cita,
el cabell blanc i el cos abandonat?-

I Eugènia, mentrestant, dolça i callada,
els seus coixins feia voltar a l'atzar,
i, només que una mica esgarrifada,
ha clos els ulls, i ha somrigut encar.