Història d'A

Tu baixaves, recordes?, pel carrer del Carme.
Jo pujava, sí. Sí, sí, sí, pel carrer del bosc.
De primer ens miràrem com mig avergonyits.
Jo en tinc dotze. Dotze diòptries vull dir.
L'avió que va aterrar al costat nostre,
ens va impedir de poder dir paraula.
No ens hauríem sentit, ni assegut, ni seguit.

L'amor no hi és.
L'amor hi és.
L'amor se'n va.
L'amor se'n ve.
No té mida.
No té pes.

Tu vas seure després, còmodament diria,
al balcó del carrer, on és la casa teva.
I jo, que havia entrat casualment per la porta,
a portar-li a ta mare un pot de detergent,
vaig poder observar que el migdia, si vols,
dóna unes horribles ganes de plorar.
És clar que tu pensaves que jo era... ah!
Que tu pensaves que jo era rellotger.

Però no, no hauria pas pogut casar-me
per culpa d'un què?... Doncs per culpa d'un queixal.
Tu aleshores, vas abaixar la mirada.
I, torbada, no sé, potser per una flor,
vas quedar-te, com qui marxa: Mig parada!
Al pagar-me el detergent, me'n donà un de menys,
de duro, l'àvia teva, o potser l'oncle,
per més que tu, tu, sempre anaves al ballet.

I el vell cambrer, era un jove boletaire
el dia que no podia ser com era.
Perquè ell era, com ell era realment. Ah!
Perquè tu Adelina, com jo, Bartomeu,
érem l'un per l'altre, i aquell dia, Tu ho saps
plovisquejava. Així i tot... Per més que... què?
Jo t'estim, Jo t'estimo. I jo t'estime!

M'he quedat preocupat per la notícia. La
que diu que ni la, ni si, ni sol, ni re.
Res de Res! Res de Res!