Cita amb àngels

D’ençà que els temps tenen memòria
volen els àngels que ens vigilen,
gelosos de la seva feina,
contra els estralls i la injustícia.
Prop del bressol de criatures
del llit gelat del qui ja és mort
diuen que vetllen els amables
éssers amb ales d’altre món.

Quan aquest àngel solca el cel
no conec res que se li assembli,
la fi d’un vol que ja s’esgota
és la sentència d’un heretge,
no queda temps, no hi ha repòs.
Giordano Bruno és a la pira
i posa rumb a un camp de flors
per rescatar-lo de la ira.

Es llença un àngel de l’altura,
caiguda lliure esgarrifosa,
el cap li ordena sense excusa
que es llenci al buit fins a Dos Ríos.
Dinou de maig és primavera,
turó d’escuma i mare serra,
quan mor un àngel cavalcant
amb tots els pobres de la terra.

Cap a la una de la tarda
un àngel de misericòrdia
que es passejava per la lluna,
sobrevolant les oliveres,
va rebre un tret sobre les ales
al mateix temps que gent malvada
assassinaven el poeta
García Lorca a les Espanyes.

Des de la França ocupada
per un exèrcit pestilent
àngels darrere barricades
ploren per tots els resistents
perquè al fossar de Santa Eulàlia,
i emmanillat pels alemanys,
un escamot dispara bales
i assassina Lluís Companys. (*)

Un bell arcàngel aleteja
prop d’un immens ocell d’acer
i es deixa veure complaent
per espantar desterraments.
Té una ala blava malferida,
segueix el vol, no es desanima
i l’ocell negre obre la boca
sobrevolant per Hiroshima.

Deixant espurnes lluminoses
al cel de Memphis, Tennessee,
damunt dels homes i les coses,
vola embogit amb frenesí
un angelet vestit de negre.
Desconsolat el querubí,
compta els minuts, compta les hores
de Déu i Martin Luther King.

Per sota un pont planeja un àngel,
després abraça un gratacels.
Al Central Park, una gentada,
però ningú mira cap al cel.
Quanta utopia destrossada,
i quanta imaginació,
quan a la porta del Dakota
tirotejaven l’amic John.

Setembre udola encara ara
un doble saldo horripilant,
tot succeeix un mateix dia
gràcies a un odi molt semblant.
El mateix àngel que allà a Xile
va veure caure un president
veu ara com les dues torres
cauen irremeiablement.

Desesperats els petits àngels
prenen els cels d’aquesta terra
i amb els seus llapis fets de núvols
dibuixaran mils “No a la guerra”.
El món ja crida pels balcons
que es predisposa a la revolta,
però el senyor dels mil canons
ni mira el cel ni se l’escolta.

Pobres els àngels més urgents
que mai arriben a salvar-nos.
Potser és que són incompetents,
o no hi ha forma d’ajudar-nos?
Per evitar-los més dolors,
visites al psicoanalista,
per què no som un pèl millors
i ens oblidem de ser egoistes?


(*) Estrofa afegida per Joan Isaac.