Un calbot precedit d'un perdoni, no fa mal (Diuen i abonen)

Em poso el dit al pols,
a prop del front.
Vaig afinant els cinc sentits.

Em diuen, van dient,
m'havien dit:
Ara s'arreglarà la casa!

Paletes, de moment,
en veig bastants.
Pugen parets imaginàries.

De pinta, queden bé,
però de prop,
t'arriba el tuf. I ves quines flaires...

On són els arquitectes?
Ah, no ho sé!
On són els qui restauren?
Què? Com diu?
Ningú no sap què fa,
però el que fan ho fan molt bé.
Semblen l'orquestra de Viena
i Karajan. Ahhhhhh!...

Em torno a posar el dit
allà on he dit.
Recapitule i tornen flaires.

Comence a reconèixer
com un cec.
I em ve la vista. Ah miracle!

Claríssim. Més que clar
diria jo!
Aquí hi ha pa i hi ha tomàquet!

I el que té pinta de més sospitós
és el porró.
Ja en té les traces!

Sardanes en diumenge!
Bé, molt bé!
Senyera i segadors!
A tort i a dret!
Allò que jo vaig dir
no era el que era, perquè era
el que no era. Però ara,
què hi farem!

Retorno amb el meu dit
per darrer colp,
a fer pressió prop de la cella.

Em sent com si fos ja
tocat de mort.
La meua mà no torna enrere.

La casa a poc a poc
va canviant.
Amb un regust que no és el nostre.

Amb toc subtil desfan
el decorat.
I munten un altre teatre.

En un racó de res
queda el porró.
La cuina és un cim
de pa i tomàquet.
Armaris plens de faixes,
ensaïmades, barretines,
plens de falles, plens de traca
i ben fermats!

Retire el dit del pols,
i amb la quietud,
comence a repassar la Història.

Em faig una pregunta
i el meu cos
es queda fred amb la cabòria.

Sabran tots els meus fills
quan siguin grans
quina ha estat la seua casa?

O bé m'emportaré,
sense voler,
cap a la fossa tan gran obra?

(Comença la melodia i jo recite els noms de:)
Regne de Mallorca.
Principat de Catalunya.
Rossellonès.
País Valencià.
Algueeeeeeer.
AMUNT!
ENS MATEN!
(Tros de la Sibil·la:)
"Lo jorn del judici
parrà qui haurà fet servici". FI.